M'agrada llegir...

Ha mort un home.


(Homenatge a Salvador Espriu en motiu de la seva mort)


Recordeu-ho sempre, planes del Maresme;
sigueu testimoni del seu últim viatge,
del seu últim passeig...
Sinera: Plora... l'home és mort.
Xiprers: Silenci... foscor.
El laberint irremeiablement es tanca,
es tanca, es tanca...
Caminant, salta el mur!
Caminant, sents com plora el mar?!
Caminant, enlaire la pell de Brau!
Caminant, plora!
Perquè ha mort el poeta... l'home.
Terra, cel, pluja, turons, mar... ploreu;
canteu la seva cançó...
la cançó de la seva nit...
la de la seva alegria...
la de la seva ironia...
la de la seva tranquil·litat...
la del seu cansament...
la... de la seva mort.
Ara el temps correrà més lent,
les hores, els dies... els segles.
Ho hem perdut tot... Ploreu!
Res no en queda. Crideu!
Solament resta la mort...
Els versos... un record... vaguetats.
Ha mort el poeta.
Ha mort L'HOME...

(1985)

Pirineu - Barceloneta


Fa molt temps que la centralitat de la capital administrativa de Catalunya posa en evidència el localisme més carrincló dels satèl.lits provincials. O comarcals. O com punyetes volguem dir-ho (suposo que un dia ens diran clarament com hem d'anomenar a Girona, Tarragona i Lleida).
I aquest permanent gir en espiral provoca el mareig més desolador en els polítics nascuts més enllà de la Barceloneta. O de Gràcia. O de Sants. Perque l'obsessió en ser algú fora de l'àmbit nadiu que els ha vist crèixer els converteix en conductors de la màquina de l'absurd. Algún que altre se salva, pocs però, algún que vol veure en desenvolupar la seva feina a Barcelona una forma vàlida de servir al país, i per tant, el seu poble, la seva ciutat. Però pocs. Massa pocs.


I aquest perill es pot convertir sovint en essència del ridícul més espantòs. Fixem-nos, de moment, en la simpàtica proposta de convertir Barcelona en la seu d'uns Jocs Olímpics d'hivern. I sí, "simpàtica" és un eufemisme del que volgueu.
La proposta de l'alcalde Hereu, alcalde de Barcelona, pretèn convertir el Pirineu català en un Tibidabo, un Collserola, un Montjuïc més de la gran capital. Segurament la seva és una visió global, globalitzant i globalitzadora, aplicada a un país petit. Però ràpidament ha trobat un territori ben adobat on plantar la llavor del somni. Els alcaldes del Pirineu han començat a imaginar un riu d'inversions, de noves infraestructures, de noves instal.lacions turístiques que faran del seus prats, viles i esglésies romàniques un Garmisch-Partenkirchen català. I que conectaran la Meridiana directament amb el telecadira.

Què passarà amb tots els esforços per crear una marca amb personalitat com "Costa Brava-Pirineu de Girona" o "Pirineu de Lleida"? Hauran de competir amb una nova marca "Pirineu Barcelonès"?

Recordo a una regidora que em va dir que no ens calia una marca "Girona" perque ja teniem la marca "Catalunya" i "Pirineus-Costa Brava" que ens fan de sopluig.
Bé... suposo que encara estem a temps de donar personalitat pròpia a la ciutat i al seu territori proper, abans de que l'espiral de la gran capital acabi d'ofegar el caràcter particular de Girona i abans de que la regidora es quedi sense feina.

Encara que, fent bé el compte, de la primera opció SÍ que ens queda temps, ja que sembla que encara queda molt pel 2022.

Amb la segona hi ha poc a fer. Llàstima.
O no.

Mai vaig conèixer a n'en Just.


Mai vaig conèixer a n'en Just.

Amb tretze anys era poc habitual llegir els diaris. I ni existien els blocs digitals, ni els iPods, ni la TdT.
Perque ara sé que si en Just Manuel Casero seguís actiu, avui, tindria el seu propi bloc a la xarxa. Però això ho he sabut ara, ara que no ho pot fer.
Si encara estigués aquí sé segur que em podria descarregar un podcast setmanal amb qualsevol de les seves contudents opinions sobre aquesta ciutat on visc, el país on treballo i el món on sobrevisc. Perque sé segur que ningú hagués pogut fer callar la seva veu.
Si encara seguís fent la guerra a la grisor i foscor sé segur que l'hagués vist per la tele assegut al programa d'en Costa contestant les preguntes dels seus conciutadans en un veritable "Fil directe amb l'alcalde" via TdT. Perque ara sé que no hagués pogut evitar ser alcalde de Sarrià, de Girona... de casa seva.

Però això, que ara sé, fa vint-i-nou anys ho ignorava. I se'm cau la cara de vergonya només de pensar-ho. Com se'm cau la cara de vergonya ara quan penso que els marrecs de tretze anys d'avui segueixen donant l'esquena a la realitat cíclica de la nostra ciutat, del nostre país, del nostre món. Avui hi ha una biblioteca pública que porta el nom d'en Just. Un premi literari que ha honorat el seu nom els darrers 29 anys i que, com una senyera per a la Lliberia 22, ha ajudat a fer ciutat. I el seu llegat personal, intel.lectual i emocional està blindat pel record constant i pacient de la seva família i dels seus amics. Però cal fer un pas més. Només un altre pas més per tal de "JUSTificar" la pervivència del seu treball. Reclamo, per exemple, més enllà de la iniciativa lícitament endogàmica de l'escola "Just Casero" una escola, un col.legi, un edifici universitari, un institut Just Manuel Casero. I més avui amb una ciutat construïda amb gent d'aquí i gent que, com en Just, van escollir sentir-se d'aquí tot i venir d'allà.
Cal pensar-hi.

Algún imbècil creu que m'insulta afirmant que jo sóc socialista. Algún i alguna. No sóc socialista. Ni d'Esquerra. Ni del PP. Ni de Convergència. Ni verd. No tinc cap filiació política. Cap ni una. Revindico la meva absoluta neutralitat, que no pasivitat. Que no manca de compromís. Crec que, com va fer en Just, cal mullar-se. Em sento insultat amb la manca de compromís, amb els que donen voltes per evitar mullar-se. Aquests sí que m'insulten. Perque, digueu-me: cal portar una etiqueta per tal de fer justícia? Cal portar el segell d'un partit per tal d'estimar-se una ciutat i defensar el que està bé i plantar cara al que està malament? Cal ser d'un partit per tal d'admirar la feina, el compromís i la trajectòria vital d'una persona? Si és així mai conseguirem cohesionar amb contundència els esforços ben intencionats i seguirem fent l'idiota, com fins ara.

En Just Manuel Casero no és patrimoni de ningú més que d'ell mateix, de les ciutats per les que va treballar, de la família que va procurar estimar i dels amics vells i nous que va escollir fer. De ningú més.

Deunidó! Quanta feina ens queda a tots els fills adoptats per la família Casero.
Roger, em deixes dir-ho així oi?


Viralitat vs. virilitat


L'any 1997 l'nversionista Steve Jurvetson va ser el primer (aixó diuen), en fer servir l'expressió marketing viral per referir-se a una nova versió del tradicional boca-orella. La viralitat en la difusió d'idees no és nova. El proselitisme conceptual fa temps que és exercit per la religió, la política i, fins i tot, la moda. Però el nivell d'exhibicionisme al que ens estem acostumant s'ensuma com un mecanisme absolutament nou. La viralitat comença a patir dels mals irremeiables de tota novetat descontrolada: la perversió. Perque amb la mateixa contundència amb la que els missatges positius s'escampen, les mentides, la difamació, les dades imprecises i les controvèrsies amb la realitat prenen el lloc a la veritat. I d'aquesta manera és molt senzill acabar afirmant, amb absoluta rotunditat, el color, la textura, la densitat i l'orígen de l'etiqueta que pengem al nostre veí. En una mostra de virilitat desmesurada i malentesa, homes i dones ens entestem en dividir el món en parecel.les menudes. I ens entossudim a tancar en guetos conceptuals alló que no comprenem. I dic virilitat amb la seva dimensió més absoluta. Perque hi posem un parell de peces virils en les nostres afirmacions amb l'únic objectiu de tocar els símbols virils del nostre company del costat. I no ens n'adonem que amb aquest desplegament desmesurat d'andrògens ètics no fem res més que admetre amb veu alta que seguim molt allunyats encara de l'eclosió de la virilitat real: la pubertat emocional.

En definitiva: per què coi seguim essent tant idiotes com per definir a la gent?
Apa! Feu-ho còrrer!

Any nou. Ai, l'any nou!


Quan acaba un any sembla que els humans tractem la vida des d'un punt de vista comptable. Ens apressem a sumar les columnes de pagaments i de cobraments per tal de treure'n un balanç.

Però no som prou conscients que quan acaba el 31 de desembre la vida segueix. I després del 31 de desembre ve l'u de gener, que no té d'excepcional més que tres coses: el concert d'any nou des del Musikverein de Viena, els salts olímpics de Garsmish-Partenkirchen i que és festa. Ah! I potser una de més: que l'any comptable es posa a zero. Però res més. El dia 1 de gener no és un dia per començar res, ni per donar per acabat. No té gaire més diferència que el 23 de febrer o el 12 de novembre.
Però els humans ens entestem a viure a base de fites. Necessitem continus referents per tal d'establir el ritme del nostre progrés. I si les previsions fallen sempre estem a temps d'aplaçar la consecució del que ens proposem.

No ho tinc clar del tot, però falta poc per canviar d'any. El que entra serà bo. O no. Serà el que nosaltre decidim que sigui. Ni més ni menys.

L'any que ve em proposo fer dieta.


He rebut això per part d'una gran superfície:


"Distingit Sr. Campmajo
NO ENS CANSEM DE DIR-HO: LA VISTA CANSADA ÉS UNA EVOLUCIÓ COMPLETAMENT NATURAL.
Per això t'has de cuidar i vigilar-ne els possibles símptomes. Solen aparèixer a partir dels 40 anys: (...)"

Quina barra!
M'avisen de que em faré vell, si no ho sòc ja. M'adverteixen que corro perill de mort per fer 40 anys. No és just.
Fa temps que tinc la vista cansada. Fa temps que porto ulleres. Fa temps que sé que això dels 40 no és una crisi transitòria. Quan entres als 40 sembla que el mòn canvia el seu eix i gira totalment diferent. Tot això ja ho sé. Per què redimonis aquesta gent es gasta els diners per enviar-me a casa una publicitat que m'ho recordi?

Prepararé una carta de protesta en tota regla. Ara mateix m'hi posaré.
A veure... on he deixat les ulleres?

CAMPANYA SOLIDÀRIA 2.0


Enguany, des d'STIC.CAT i tinguent a l'Eduard Batlle com a pare conceptual, s'ha organitzat la Primera Campanya Solidària 2.0.


Podreu trobar totes les referències a l'acte al web de l'associació:


Tots els beneficis que derivin de l'acte serviran per fer una donació a la Fundació Banc dels Aliments.

Sovint costa trobar un punt de connexió entre les activitats tecnològiques i la realitat social que el país està travessant. Però l'ús promocional de les eines 2.0 pot servir de baula perfecte en l'intent de donar suport als veïns que ho estan passant pitjor que nosaltres. La difusió d'activitats com la que l'Eduard Batlle ha proposat significa col.laborar en benefici de la comunitat a la que pertanyem.

Les gestions relacionades amb aquesta campanya solidària han permès que el proper dia 10 de desembre molts col.laboradors donin un valor afegit a la trobada. La possibilitat de conseguir una samarreta signada pel mateix Ricky Rubio o en Xavi Hernández, una còpia de les memòries del President Pujol signades per ell mateix, o gaudir d'una conferència de l'Àlex Rovira, son en sí mateix un premi. Però poder ajudar a qui més ho necessita és l'únic premi amb satisfacció global que la Campanya Solidària 2.0 ens pot regalar.

Hi participaràs?


Nosaltres, el poble.


Cada cop que l'administració pública pren el paper de tutor, l'efecte "remolc" converteix als administrats en una àncora del progrés, de la projecció col·lectiva i individual. Res del que pugui aportar la singularitat del ciutadà comú entorpeix la maquinària pública.

Però què passa quan qui fa de bou, qui estira del pes, és la societat civil? Que la mateixa societat civil involuciona. Els principis de democràcia, secularisme, tolerància i igualtat queden abstrets a una realitat dubtosa, sospitosa, perillosa. Sembla que les iniciatives cíviques, privades, han de ser per definició corruptes, amb dobles intencions, perverses.

La corrupció és patrimoni d'uns i d'altres. Les accions corruptes no tenen estament ni pàtria clara. Pot ser delinqüent un alcalde, un empresari i un manobre. La manca de seny és molt transversal.

Però què passarà quan algú decideixi, definitivament, considerar delicte el pecat d'omissió? Quantes administracions quedaran buides d'administradors quan algú comenci a sumar les hores de treball perdudes, els recursos públics llençats sense cap mena de vergonya, les oportunitats de riquesa comunitària cremats per l'orgull de partit o per la falera de la fotografia fàcil i en comenci a demanar responsabilitats? I quan algú criminalitzi la manca de decisió de futur, la manca de previsió en benefici de la majoria sense pensar en el color de la camisa política del beneficiat?
Quan començarà a caure-li la cara de vergonya a la societat civil per mantenir-se sedada, muda, impassible, conformada i carent de propostes?
Cal inventiva per part dels administrats. Projectes, idees, propostes atrevides, manca de por a l'hora d'arriscar, valentia en els objectius. Cal no tenir por en ser independent, flexible, tolerant, obert a escoltar però també decidit a parlar.

No cal fer política. Però si cal fer ciutat. I.. fer ciutat és fer de ciutadà.

Sartre



"No perdem res del nostre temps; potser els va haver-hi més bells, però aquest és el nostre".

Pensador francès (1905-1980)


L'ethnologue Claude Lévi-Strauss est mort.

Archéologue des totems et des mythes, musicien de l'esprit, l'anthropologue, père du structuralisme, est mort dans la nuit de samedi à dimanche à l'âge de 100 ans.



Fa pocs dies em vaig cruspir sense excesiu esforç un panflet agoserat: "El suplici del Pare Noel". Que estúpid! Jo, no el panflet. Jo, no l'escriptor. Estúpid perque vaig perdre poc més d'una hora passant paraules, ratlles i espais sense més esforç que el desgast que pot suposar el pas d'una pàgina. I després una altra. I una altra. I dic pèrdua de temps perque el vaig llegir amb menyspreu. 61 pàgines, amb poc més de 900 lletres per pàgina. Qué imbècil! No havia acabat la pàgina 61 que em veia obligat a tornar a començar el text, amb molt més respecte, amb molta més paciència, amb molta més devoció. Les reflexions de Claude Lévi-Strauss sobre la relació entre les tradicions nadalenques modernes i les exigències antropològiques de costums ancestrals, ultra continentals, em van fer avergonyir. La societat europea, inflada de supèrbia, es deixa enganyar per qualsevol llum de neó que distregui el seu seny. La tradició, els "sempre ha estat així", son l'embolcall perfecte perque els ignorants acceptin les llumetes i no el seny. I no només amb el nadal. Amb tot. Absolutament amb tot.

I ara? Què passarà? Lévi-Strauss és mort.

Blogumulus by Roy Tanck and Amanda Fazani
www.campmajo.cat
josep@campmajo.cat

El Punt - Notícies de Girona

New York Times

Vídeos

Loading...

Arxiu

Diari de Girona - Notícies al minut

Le Monde