[de fet]

Le Tour de France a Gerone

Jo, pel tema dels números sempre he estat una mica curtet. Però, les funcions bàsiques, les elementals, acostumo a tenir-les prou controlades. I, lluny de fer demagògia fàcil, m'agradaria que algú m'expliqués com fer la següent operació: quants turistes necessitarem a Girona per donar per retornada la inversió del pas del Tour de France per la ciutat? I quants anys tardarem a compensar aquesta inversió?

El Tour de France, una institució pel seu prestigi internacional, no deixa de ser una empresa privada que cerca beneficis. I aixó em planteja alguns dubtes. Si als 200.000 € institucionals utilitzats per acollir hospitalàriament a la cort ciclista hi sumem la despesa de serveis adicionals, la pèrdua de rendiment econòmic derivat dels carrers tallats, aparcaments tancats i comerços allunyats del focus d'atenció, la despesa en grocs i negres... quant ens ha costat acollir l'espectacle organitzat per aquesta empresa no catalana? Perque no em val la falàcia de que el comerç ha vist amb bons ulls l'arribada de clients nous. L'epicentre de l'atracció es va concentrar als comerços de souvenirs relacionats amb el Tour que els mateixos organitzadors portaven. I la gent que va afluir a la ciutat, seguint als ciclistes o com a simples voyeurs, van centrar els seus esforços consumistes al voltant del Village francès. Fins i tot les institucions locals van gaudir com nens en aquest parc temàtic portàtil.

Quina campanya promocional, ben pensada, es podria fer amb més de 200.000 €! A quanta gent arribaria! Públic possible i realista.

Quina despesa més incogruent a favor d'una empresa privada estrangera, que va refregar-nos per la cara una caravana publicitària (lúdica, van dir alguns pocavergonyes) de més de 11 kms., acompanyada pel circ que desde la ciutat es va voler muntar. 11 kms. de campanya publicitària gratuïta. I vestida. I acompanyada. I riguda.

És cert que l'esdeveniment va demostrar que Girona pot organitzar una movilització de gran magnitut. Per què no ho fem per Fires? Per què no s'eviten els taps de trànsit en hores punta? Per què no s'ha fet pel Temps de Flors? Per què no som capaços de domar el pas de l'AVE per la ciutat, minimitzant-ne els efectes circulatoris, de promoció, de imatge turística, d'impacte comercial...?

Per què no ho fem igual de bé pels d'aquí? Per què no invertim 200.000 € en la creació d'esdeveniments populars, atractius i potents, però produïts i beneficiats per gent de Girona? Per què ho fem pels de fora i no pels d'aquí?

Fa un parell de dies vaig escoltar a la ràdio local que tot aquell que critica el pas del Tour de France per Catalunya, és un friki. Bé, suposo que aixó és una mena d'insult. Dons bé: em confesso friki. Encare que aixó... poc importa.

http://www.youtube.com/watch?v=5X7srWjn-z4

"Americanos os recibimos", de Bienvenido Míster Marshall (1953).

Luís García Berlanga

A4 amb problemes!

De les cròniques i contra-cròniques que ha provocat la formalització de la Fundació Príncep de Girona en trobem una, com no, especialment divertida. I és que amb en Salvador Garcia-Arbós sempre ens quedem amb el dubte de si ens l'hem de creure del tot o no. Però com que és a tot arreu... qui s'atreveix a dubtar-ne? De fet, com diria el clàssic: "Si non é vero, é ben trobato!"

Explica en Garcia-Arbós que sortint de l'acte oficial a l'Auditori de Girona els Prínceps es queden atrapats a l'ascensor. Mitja horeta, amb tots els seus minuts. Però el més morbòs és que qui acompanya als Prínceps son el President Montilla i l'Alcaldessa Pagans. Som capaços d'imaginar la imatge? Sí? Ho dubto. Perquè aquella mitja hora donaria per unes memòries completes! De què van parlar? Van parlar, de fet?

Com gestionaria la "crisi" el President Montilla? "Fets, no paraules". On estarà en Saura, ara que el necessito de debó?

I l'Alcaldessa? Els parlaria de les virtuts dels equipaments de l'Auditori i Palau de Congressos? Potser trucaria a la Primera Tintenta d'Alcalde de la ciutat, membre del Comitè Executiu de la Fundació de l'Auditori, perque trobés una solució. No! Aixó no! Que republicans i monàrquics no s'entenen bé!

Potser la Princesa els va posar al corrent de les estadístiques que parlen de la seguretat dels ascensors segons dades subministrades per EFE.

I potser el Príncep es preguntaria, sense dir-ho en veu alta, si no seria obra dels perillossísims Maulets que a fora l'estaven esperant amb un encenedor a la ma.

Que poc creïble que és la imaginació. Però en actes fundacionals com aquest el més prudent i sa és deixar còrrer la imaginació. Els fets son massa "reials".

Fotografia: El Punt.

Ruta de l'exili

Fa uns dies vaig poder fer el que anomenen "La ruta de l'exili". Vaig acompanyar al grup organitzat desde l'Arxiu Municipal, a ran del cicle de conferències monogràfiques que enguany ha tractat sobre la Guerra Civil a Girona: "Girona 1939-1953. Exilis, repressions i complicitats". La ruta de l'exili recorre els llocs, els camins, els poblets que van resseguir els exiliats republicans en acabar la guerra, el gener de 1939. En particular el periple que va realitzar el President Companys i el seu seguici, travessant la frontera pel Coll de Lill.

Vaig marxar encuriosit. Vaig tornar avergonyit. 70 anys després el país viu d'esquenes a uns fets que van marcar la vida a milers de persones. I quan dic "el país" vull ser contundent: el país sencer. A excepció d'alguns atrevits que remouen les conciències amb l'organització de visites com la que esmento, o dels que s'han entestat en explicar què va significar aquell èxode massiu amb la creació del Museu de l'Exili de la Jonquera, o dels que s'esforcen per documentar el desastre recollint la memòria escassa que, per una senzilla qüestió vital, encare queda. La resta, no sabem què va significar aquella fugida.

Particularment les institucions, els partits polítics catalans, les administracions que organitzen el territori, viuen esperant que passi el temps. I potser també la memòria. Cap senyal, cap espai d'interpretació, cap referència... espais deixats, bruts i perduts. Només vergonya.

Cal fer pedagogia, història, crònica, record, arxiu i pervivència. Només coneguent el que va provocar aquell horror, qui ho va propiciar i per què va ocòrrer, podrem comprendre la necessitat de comprendre als demés i la necessitat imperiosa de fer-nos comprendre. D'explicar-nos. Potser és que la classe política actual té una memòria massa inmediata i massa preocupada per la seva permanència a curt plaç. O potser parlar dels morts, o dels que ho faran en breu, és massa poc rentable. Però cal fer alguna cosa. Potser la societat civil. Sempre i quan sapiguem adivinar què és la societat civil.

La visita no hagués estat el mateix si no haguessim rebut el mestratge entusiasta d'en Salomó Marquès, mestre entre mestres, i el lideratge organitzatiu d'en Joan Boadas i de tot el seu equip de l'Arxiu Municipal. Acompanyats per en Josep Clara, el coordinador de les conferències, i d'altres amics. A tots, moltes gràcies. Especialment per fer-nos despertar la conciència. Moltes gràcies.

Pep vs. Pepe.

Sóc perfectament conscient de l'allau d'apunts, entrades, comentaris i reflexions que ha generat l'eclosió del fenòmen Pep Guardiola. Confeso, sense cap mena de pànic, que en sóc un profund admirador. Però admeto també que el personatge està sobrepassant en escreix a la persona. I això té molt d'injust. Així que em permeto parlar d'en Guardiola amb una mica de malícia. I és que quan el Barça ja tenia el títol guanyat a Roma a la butxaca, la gent de TV3 va començar des de la ciutat eterna una ronda d'entrevistes amb personatges que s'havien desplaçat fins allà i gaudit de la final. Un dels entrevistats per l'Escobar va ser el President de la Generalitat, en José Montilla. Pels amics, es veu, Pepe.

No. No calen detalls sobre les seves manifestacions d'eufòria futbolera. Ni sobre la manera d'enllaçar les seves frases, les seves paraules. Ni sobre els seus gestos, el moviment de les seves mans. Ni sobre la manera de lloar les aptituts de l'altre Pep, en Guardiola. Era, potser, enveja. No ho sé. Però per un moment, només per uns instants, vaig voler imaginar a un President de la Generalitat de Catalunya amb una altra forma de fer. Cohesionador, integrador, amb capacitat per comunicar, de gestos contundets, de mirada neta i directe, optimiste, transmissor d'optimisme, d'idees clares, estimulador, confiat, segur. Un President que visqui els colors. I no els colors d'un partit, o d'un tripartit. Sinó els de la seva pàtria. Un President que visqui només per fer guanyar a l'equip de casa i no visqui pendent d'engruixir els vots d'una "selección nacional". La manera de moure les mans, la mirada, el somriure, la cara d'il.lusió, l'estil, l'elegància en les repostes. I sobretot, els resultats. Perque a base del "lideratge emocional", com diu l'Albert Medran, "el treball, el respecte i la humilitat", a força d'assajar una i una altre vegada les jugades, un bon líder pot oferir a qui ho espera, els millors resultats. Fins i tot, ajustant els membres de l'equip en favor del conjunt. "La constància, els objectius clars, el treball en equip, la fidelitat a les persones i a les idees (...)", apunta Trina Milan, recordant que aquests son la columna vertebral d'un bon líder.

Qui sap, potser algún dia tenim un President que no es digui Pepe, sino Pep. I que sigui fill de Santpedor.

No s'enfadi President. No és un atac. Ni una defensa. Ni tant sols un joc desde el mig camp. Només una reflexió, perque vegi que les coses de 3 en 3, si es vol, també poden funcionar. Només necessiten d'un líder.

Fer ciutat

El passat dilluns 27 d’abril de 2009 va ser un dia important pels mercats municipals de les comarques gironines. Aquest dia es va celebrar la primera reunió, el primer intercanvi d’impressions, de la futura Xarxa de Mercats Municipals de la Diputació de Girona. Aquest organisme supramunicipal neix amb la vocació de promocionar i protegir una marca identificativa d’un model de comerç tradicional, però a la vegada potent: el mercat.
Qui en treurà benefici d’aquesta nova Xarxa de Mercats Municipals de la Diputació? Perdoneu l’obvietat: tothom. Els clients i ciutadans, els tècnics municipals, els responsables polítics, els comerciants i paradistes. Tothom. La transversalitat del projecte permetrà crear eines útils perque els 9 mercats municipals que tenen les comarques gironines puguin millorar el seu dia a dia. Formació, innovació, medi ambient i sostenibilitat, cultura, activitats socials, gastronomia, nutrició, salut, cultura, història, turisme, estudis d’anàl.lisi, dinamitazció, promoció, intercanvi d’experiències… el potencial està servit.
El Mercat de Lleó va estar representat per membres de l’Associació de Comerciants i per en Narcís Matas, l’Administrador Municipal del Mercat Municipal i de Mercagirona. Però, si em permeteu, aquesta reunió va significar molt més pel Mercat del Lleó del que pugui semblar a primera vista. Pel Mercat del Lleó ha significat la constatació de que, si volem, podem plantar cara als nous reptes que presenta l’actual situació econòmica. Ha afegit raons al convenciment de que el nostre futur depèn de la capacitat que tinguem tots els comerciants d’adaptar-nos als nous temps. Ha deixat clar que la única estratègia possible és fer un front comú, un front que aglutini esforços, recursos i projectes. Ara és la Xarxa de Mercats Municipals. Tot seguit ha de ser, i remarco, no hi ha més opció que així sigui, la reactivació de la Federació de Comerç de Girona.
Després de tot… fer Mercat, fer comerç, també és fer ciutat.

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009052200_2_333682__Girona-ciutat

Llibertat d'expressió.

"Allò que es deixa expressar, cal dir-ho de forma clara; sobre el que no es pot parlar, es millor callar."

Ludwig Wittgenstein

Fiòsof austríac, nacionalitzat britànic (1889-1951)

Premis Bloc Catalunya 2009.

El passat 20 d'abril de 2009 es va obrir el període d'inscripció pels propers Premis Bloc Catalunya. Novament STIC.CAT és l'encarregada d'engegar aquest esdeveniment. El que va començar com una idea entre blocaires amb inquietuts diverses, ha esdevingut un premi de reconeguda solvència. L'èxit de l'edició del 2008 va ajudar a colocar el món dels blocs en el panorama cultural català. I al mateix temps va ajudar a apropar les TIC a un ventall molt més ample de catalans. Aquest funció és un dels objectius bàsics d'STIC.CAT. Aquesta vessant social, tecnològica i cultural ha portat a la gent d'STIC.CAT a ser definits com a "agitadors culturals".

Us vull convidar a inscriure el vostre bloc als Premis. Enguany la seu escollida és Vic. L'acte d'entrega dels Premis serà el dia 2 d'octubre de 2009, al recinte El Sucre de la capital osonenca.

Cal dir que, a part de la col.laboració sempre valenta de la gent d'STIC, aquests Premis compten amb aliats inestimables. Queden molts dies per fer esment de la munió de col.laboradors. Però voldria destacar especialment a la gent de l'IMPEVIC, que en representació de l'Ajuntament de Vic, han posat tot el seu potencial a favor de l'èxit dels PBC. Amb gent així els Premis Bloc Catalunya tenen un futur llarg i intens.

Vinga! Animeu-vos! Inscriviu-vos als segons Premis Bloc Catalunya.

Nou domini

Desde avui mateix l'accés a aquest bloc és possible desde el domini: www.campmajo.cat

Reforma de la llei electoral?

Reflexiona en Jesús Badenes, en el seu article d'opinió d'ahir 20 d'abril del Diari de Girona, sobre la sort que té el President Zapatero de poder fer fora aquells ministres complicats. Poc populars, en el sentit estricte de la paraula, que no en el sentit de dreta polititzada. Que, en tot cas, dins del govern Zapatero segur que si s'hi remena en pescariem algún que carrega més cap a la dreta Popular que cap enlloc més. Però aixó, ara, no ve al tema.

La reflexió de l'amic Badenes s'extèn a l'àmbit municipal. I culmina: "Els ajuntaments són màquines mig aturades. Però cap ciutadà podrà prescindir de cap dels regidors fins al 2011. I no serà per falta de ganes."

I jo dic: i per què no fem com els reality shows, que tant de moda estan, i comencem a votar cada setmana, els regidors que segueixen i els que no? Cadascú al seu municipi, ésclar. Que ja em veig amb un mercat negre de vots creuats!

I un cop fetes les votacions setmanals, que s'esculli el millor i s'el fa alcalde, a veure quantes setmanes aguanta. I fins i tot hi ha espai per nominar cada 7 dies a un parell de regidors que no hagin donat la talla i que es disputaran, en una proba final, la permanència a la Casa Consistorial. T'ho pots imaginar? SMS al 75XXXXX, nom del regidor, salvat. SMS al 75XXXXX, nom del regidor, té que abandonar la Casa.

Potser alguns, o algunes, no s'estarien de tantes tonteries.

Potser així no tindriem que esperar 4 anys a reactivar la normalitat social de les ciutats i els pobles.

Potser, quedariem curts nominant-ne només dos...

Tots som líders... si volem.

"Els líders exemplars son persones amb convicció, compromís, resolució i passió."

Warren G. Bennis (EEUU - 1925)

Consultor expert en lideratge.

Sovint donem per segur que quan es parla de lideratge estem parlant de política, d'empresa o de la carrera militar. Però el cert és que el que es demana a un líder serveix per qualsevol activitat quotidiana. Tothom hauria de poder viure cada instant de llur vida amb convicció, amb compromís, amb resolució i amb passió. Si algún d'aquests quatre puntals queda dèbil ens podem convertir en conglomerats biològics que tendeixen a la mediocritat i en alguns casos a la mesquinesa. Hi ha casos sense solució que barrejen ambdúes involucions: mesquinesa i mediocritat, a parts iguals.

Existeix, però, un punt mig que en podriem anomenar d'autoequilibri. Aquest espai pertany a aquells que, conscients de llurs mancances, aspiren a treballar i millorar. Per aixó reforcen, recolzen el seu creixement en aquells elements que destaquen per tal d'augmentar el percentatge d'efectivitat en el que fluixegen. Per exemple: no sempre es pot mantenir un nivell alt de passió pel que es fa. O potser la pressió fa que no suri la passió i quedi ofegada temporalment. Aleshores, la resolució, la convicció i el compromís equilibren la balança, permetent que la passió trobi un terreny còmode on tornar a arrelar.

Tots podem comportar-nos com veritables líders en la manera com vivim i, sobretot, en la manera en com volem viure. Només és qüestió de treball. Res més.

Fotografia: University of Southern California.

M'agrada llegir...