L'any 1997 l'nversionista Steve Jurvetson va ser el primer (aixó diuen), en fer servir l'expressió marketing viral per referir-se a una nova versió del tradicional boca-orella. La viralitat en la difusió d'idees no és nova. El proselitisme conceptual fa temps que és exercit per la religió, la política i, fins i tot, la moda. Però el nivell d'exhibicionisme al que ens estem acostumant s'ensuma com un mecanisme absolutament nou. La viralitat comença a patir dels mals irremeiables de tota novetat descontrolada: la perversió. Perque amb la mateixa contundència amb la que els missatges positius s'escampen, les mentides, la difamació, les dades imprecises i les controvèrsies amb la realitat prenen el lloc a la veritat. I d'aquesta manera és molt senzill acabar afirmant, amb absoluta rotunditat, el color, la textura, la densitat i l'orígen de l'etiqueta que pengem al nostre veí. En una mostra de virilitat desmesurada i malentesa, homes i dones ens entestem en dividir el món en parecel.les menudes. I ens entossudim a tancar en guetos conceptuals alló que no comprenem. I dic virilitat amb la seva dimensió més absoluta. Perque hi posem un parell de peces virils en les nostres afirmacions amb l'únic objectiu de tocar els símbols virils del nostre company del costat. I no ens n'adonem que amb aquest desplegament desmesurat d'andrògens ètics no fem res més que admetre amb veu alta que seguim molt allunyats encara de l'eclosió de la virilitat real: la pubertat emocional.

En definitiva: per què coi seguim essent tant idiotes com per definir a la gent?
Apa! Feu-ho còrrer!

Quan acaba un any sembla que els humans tractem la vida des d'un punt de vista comptable. Ens apressem a sumar les columnes de pagaments i de cobraments per tal de treure'n un balanç.

He rebut això per part d'una gran superfície:

Enguany, des d'STIC.CAT i tinguent a l'Eduard Batlle com a pare conceptual, s'ha organitzat la Primera Campanya Solidària 2.0.

Cada cop que l'administració pública pren el paper de tutor, l'efecte "remolc" converteix als administrats en una àncora del progrés, de la projecció col·lectiva i individual. Res del que pugui aportar la singularitat del ciutadà comú entorpeix la maquinària pública.

Però què passa quan qui fa de bou, qui estira del pes, és la societat civil? Que la mateixa societat civil involuciona. Els principis de democràcia, secularisme, tolerància i igualtat queden abstrets a una realitat dubtosa, sospitosa, perillosa. Sembla que les iniciatives cíviques, privades, han de ser per definició corruptes, amb dobles intencions, perverses.

La corrupció és patrimoni d'uns i d'altres. Les accions corruptes no tenen estament ni pàtria clara. Pot ser delinqüent un alcalde, un empresari i un manobre. La manca de seny és molt transversal.

Però què passarà quan algú decideixi, definitivament, considerar delicte el pecat d'omissió? Quantes administracions quedaran buides d'administradors quan algú comenci a sumar les hores de treball perdudes, els recursos públics llençats sense cap mena de vergonya, les oportunitats de riquesa comunitària cremats per l'orgull de partit o per la falera de la fotografia fàcil i en comenci a demanar responsabilitats? I quan algú criminalitzi la manca de decisió de futur, la manca de previsió en benefici de la majoria sense pensar en el color de la camisa política del beneficiat?
Quan començarà a caure-li la cara de vergonya a la societat civil per mantenir-se sedada, muda, impassible, conformada i carent de propostes?
Cal inventiva per part dels administrats. Projectes, idees, propostes atrevides, manca de por a l'hora d'arriscar, valentia en els objectius. Cal no tenir por en ser independent, flexible, tolerant, obert a escoltar però també decidit a parlar.

No cal fer política. Però si cal fer ciutat. I.. fer ciutat és fer de ciutadà.

L'ethnologue Claude Lévi-Strauss est mort.

Participar al Casero era un mite.
Atrevir-se a participar al Casero, una irresponsabilitat.
Assistir a qualsevol dels actes relacionats amb els Premis de Novel·la curta Just M. Casero, un plaer.

Guanyar un Casero, un somni.

Conèixer un Casero, un premi.

Visc en una sensació plaent de vitalitat extrema, tot i el cansanci latent que m'han deixat les Fires 2009.

Uns joves revolucionaris van dir que Girona era una ciutat grisa i negra. Sí. Ho era. I sí. Ho és. I sí. Ho ha de seguir sent en gran mesura. Perquè aquesta negror converteix en màgics els colors groc i gris perla de la Llibreria 22 i els allunya del parc temàtic en que s'està convertint la ciutat. I en mestre de cerimònies de llicència absoluta a n'en Guillem Terribas.
Si els Casero no son res sense la memòria d'en Just i la pervivència del record en les accions decidides de la Maria Mercè, en Bernat i en Roger, Girona seguiria essent d'un gris i d'un negre sense esperança allunyada dels Casero, d'en Guilem i de la 22. I de tota la trepa de "vint-i-dos depenents" que han sabut viciar al voltant seu.

El jurat ha estat benèvol. Misericordiós, fins i tot. Les paraules de la Imma Merino durant l'acte de lliurament, un dels millor estímuls per atrevir-me a pensar que potser algú podrà resistir llegir Olor de violetes de principi a final.
Compartir l'últim combat amb l'Anna Carreras, una sensació agre-dolça. Però sobretot una enorme resposabilitat. Espero, desitjo, necessito llegir "Unes ales cap a on". I em sentiria feliç i honorat de compartir la presentació d'ambdós llibres a la 22. Ho espero. Ho reclamo!

Gràcies al meu pare, en Josep, per ensenyar-me a pensar.
Gràcies a la meva mare, la Joana, per ensenyar-me a sentir.
Gràcies a la Tina per ensenyar-me a creure en mí i ensenyar-me a escriure.
Gràcies a l'Enric Tubert per enseyar-me a llegir.
Gràcies a n'en David i l'Adam per compartir l'emoció.
Gràcies als mesquins i als mediocres per no haver-me servit d'incentiu.
Gràcies als que encara em miren directament als ulls.
Gràcies als que criden des de la barrera.

Gràcies a n'en Roger Casero per conseguir emocionar en cada paraula, en cada mirada, en cada gest.

Gràcies al jurat per haver-se atrevit a llegir fins el final "Olor de violetes".
Gràcies a l'Anna Carreras per concedir-me guanyar.
Gràcies a n'en Guillem Terribas per ser en Guillem de la 22.
Gràcies a Amsterdam Llibres per creure en les sorpreses.
Gràcies als que m'heu felicitat, als amics d'ahir, als guanyats avui i als que demà coneixeré.
Gràcies als que s'han emocionat, com jo, per fer-m'ho saber.
Gràcies als que s'han sorprès, com jo, per deixar-m'ho saber.

Gràcies a les violetes d'octubre pel seu olor profund.

El passat 7 d'octubre va tenir lloc a Girona la jornada organitzada per Acc1ó, del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya: InterAcc1ó.