![[de fet]](http://4.bp.blogspot.com/_oOGq0RH-8aI/Sb19b3SZWOI/AAAAAAAAAOs/fTm4K1I5eN4/S1000-R/Imatge_cap%C3%A7alera+2.jpg)
Mai vaig conèixer a n'en Just.
Amb tretze anys era poc habitual llegir els diaris. I ni existien els blocs digitals, ni els iPods, ni la TdT.
Perque ara sé que si en Just Manuel Casero seguís actiu, avui, tindria el seu propi bloc a la xarxa. Però això ho he sabut ara, ara que no ho pot fer.
Si encara estigués aquí sé segur que em podria descarregar un podcast setmanal amb qualsevol de les seves contudents opinions sobre aquesta ciutat on visc, el país on treballo i el món on sobrevisc. Perque sé segur que ningú hagués pogut fer callar la seva veu.
Si encara seguís fent la guerra a la grisor i foscor sé segur que l'hagués vist per la tele assegut al programa d'en Costa contestant les preguntes dels seus conciutadans en un veritable "Fil directe amb l'alcalde" via TdT. Perque ara sé que no hagués pogut evitar ser alcalde de Sarrià, de Girona... de casa seva.
Però això, que ara sé, fa vint-i-nou anys ho ignorava. I se'm cau la cara de vergonya només de pensar-ho. Com se'm cau la cara de vergonya ara quan penso que els marrecs de tretze anys d'avui segueixen donant l'esquena a la realitat cíclica de la nostra ciutat, del nostre país, del nostre món. Avui hi ha una biblioteca pública que porta el nom d'en Just. Un premi literari que ha honorat el seu nom els darrers 29 anys i que, com una senyera per a la Lliberia 22, ha ajudat a fer ciutat. I el seu llegat personal, intel.lectual i emocional està blindat pel record constant i pacient de la seva família i dels seus amics. Però cal fer un pas més. Només un altre pas més per tal de "JUSTificar" la pervivència del seu treball. Reclamo, per exemple, més enllà de la iniciativa lícitament endogàmica de l'escola "Just Casero" una escola, un col.legi, un edifici universitari, un institut Just Manuel Casero. I més avui amb una ciutat construïda amb gent d'aquí i gent que, com en Just, van escollir sentir-se d'aquí tot i venir d'allà.
Cal pensar-hi.
Algún imbècil creu que m'insulta afirmant que jo sóc socialista. Algún i alguna. No sóc socialista. Ni d'Esquerra. Ni del PP. Ni de Convergència. Ni verd. No tinc cap filiació política. Cap ni una. Revindico la meva absoluta neutralitat, que no pasivitat. Que no manca de compromís. Crec que, com va fer en Just, cal mullar-se. Em sento insultat amb la manca de compromís, amb els que donen voltes per evitar mullar-se. Aquests sí que m'insulten. Perque, digueu-me: cal portar una etiqueta per tal de fer justícia? Cal portar el segell d'un partit per tal d'estimar-se una ciutat i defensar el que està bé i plantar cara al que està malament? Cal ser d'un partit per tal d'admirar la feina, el compromís i la trajectòria vital d'una persona? Si és així mai conseguirem cohesionar amb contundència els esforços ben intencionats i seguirem fent l'idiota, com fins ara.
En Just Manuel Casero no és patrimoni de ningú més que d'ell mateix, de les ciutats per les que va treballar, de la família que va procurar estimar i dels amics vells i nous que va escollir fer. De ningú més.
Deunidó! Quanta feina ens queda a tots els fills adoptats per la família Casero.
Roger, em deixes dir-ho així oi?
Escrits
4 comentaris:
Gràcies per aquesta lliçó que ens dones. I estic d'acord amb tu sobre la no adscripció a sigles polítiques.
Estimat Josep, el record d'en Just perviu perquè és, sobretot, un record col·lectiu... I és col·lectiu possiblement perquè ell, com molta altra gent aleshores, tocava vàries tecles... coses de l'època, quan tot semblava per fer i tot semblava possible... Hereus de l'Assemblea democràtica, les sigles hi eren però no eren el més important, en canvi ara les sigles polítiques semblen marcar, massa sovint, cavitats estanques...
Des de la perspectiva de la família mai hem demanat res i no ho farem, però ens mostrem molt agraïts pel record que uns i altres sempre n'han tingut... La seva és una història petita, però una història que simbolitza uns orígens, una sort, una lluita i finalment una tragèdia colpidora, però en certa manera també redemptora...
Els qui sentim aprop en Just ens queda, com tu dius, molta feina; jo d'entrada tinc tres flles que poc a poc van coneguent un avi a qui, sense conèixer, ben segur que estimen i estimaran, sabran d'ell i de la seva existència...
En Just no és patrimoni de ningú, és cert, és patrimoni de qui, havent-lo conegut, llegit o descobert, vulgui fer-se'l seu... No és ni tan sols patrimoni nostre de la família...
Finalment Josep, la família Casero només adoptem els fills (familiars en general) que volen ser-ho... Benvingut doncs a la família Casero, tot i que bé saps que vas entrar-hi abans de saber, jo, que t'havies presentat al premi...
Una abraçada.
Roger
Estimat Josep, jo no conec la societat gironina. Hi he viscut i hi he treballat, però jo sóc un garrotxanès o empordatxí, nascut a Olot, i afincat ara a terres planianes. Però el teu post em sembla excel·lent, més enllà de la dimensió local que pugui tenir. Perquè hi va, més enllà. Arreu trobarem persones que es mouen per la vida basant-se en les etiquetes, i posant etiquetes. I sempre he pensat que aquesta és una de les pràctiques que més limiten aquest racó de món en què ens ha tocat viure. Però endavant! Sé que això no podrà amb el teu compromís per continuar provant de fer-lo una mica millor. Som-hi!
Miquel... moltes gràcies a tú pel comentari. Moltes gràcies.
Roger... els fets dels darrers dies, crec, expliquen molt més que les paraules. Ara, anem per feina. Que "Casero" sigui també una manera de fer les coses!
Toni... tens tota la raó del món. Com ahir vaig recordar, et recomano una cançó de Gerard Quintana, sobre un poema de Cornudella, que es diu: "Mataró-Llavaneres". De fet, pedalar és cosa de tots. Com tu sempre bé em demostres!
Publica un comentari